Emili Bayo: “He estat escriptor perquè em surt de dins”

/
142 views

L’Emili Bayo és un escriptor lleidatà que exerceix com a professor de Llengua castellana i Literatura a l’Institut Josep Lladonosa. La seva bibliografia consta de més d’una desena d’obres i no para de créixer. Entre elles hi ha la novel·la Puta Pasta que va guanyar el Premi Crims de Tinta, i Premonicions, llibre de lectura obligatòria a molts instituts. També ha treballat en el sector editorial i periodístic. Explica que va començar a escriure perquè llegir no l’acabava d’omplir. Una persona tan amant dels llibres que no se’n duria cap altra cosa a una illa deserta.

Què vas estudiar i per què?

Jo vaig estudiar filologia hispànica i el perquè és més difícil d’explicar. A mi m’agradaven molt les matemàtiques i la literatura, que en principi no tenen res a veure, però no és veritat. Per a les dues es necessita un grau d’abstracció alt; són dos disciplines molt properes. Vaig decidir estudiar filologia per una raó molt senzilla: es podia estudiar aquí a Lleida, mentre matemàtiques no. Jo vinc d’una família humil i em van dir que m’havia de quedar a Lleida. Un cop vaig entrar a la carrera, em vaig adonar que ho havia encertat.

Quina era la teva feina somiada quan eres petit? T’havies imaginat mai ser professor i escriptor?

Ni una cosa ni l’altra. No recordo el que devia contestar quan em feien aquesta pregunta de petit, suposo que devia dir futbolista o alguna cosa d’aquestes. Però sí me’n recordo que, mentre estava estudiant batxillerat, vaig tenir molts dubtes sobre el meu futur, cosa que després he descobert que és molt freqüent. S’han de prendre unes decisions molt importants en un moment en el que, ni el gust ni la formació estan acabats. Per tant, tenia molts dubtes sobre el què però, com he dit abans, des dels primers dies a la carrera de filologia em vaig adonar que allò era el que volia estudiar. Crec que és qüestió de sort, francament.

És difícil compaginar aquestes dues tasques?

No, de fet un del motius pels que jo sóc professor és perquè dona temps a poder dedicar-me a la meva segona feina que és la d’escriptor. És evident que ser escriptor a temps parcial té inconvenients però també té els seus avantatges. Si jo només em dediqués a escriure hauria de ser un escriptor professional i aquest està sotmès a escriure allò que es ven. En canvi, jo puc escriure el que em doni la gana perquè visc d’una altra feina, la qual també m’agrada molt i crec que no se’m dona malament. Si més no, l’escriptura em dóna tot allò que les classes no em donen.

“Si més no, l’escriptura em dóna tot allò que les classes no em donen.”

Quan vas començar a escriure? Què et va fer voler ser escriptor?

Doncs jo sóc escriptor per diversos motius. Primer perquè des de molt jovenet vaig ser molt lector. Joc crec que això és el primer pas, si no el més important, per després voler escriure. En un moment vaig sentir que només llegir no m’acabava d’implir i necessitava desenvolupar les idees que em sorgient quan llegia les històries dels altres. Després descobreixes que a vegades passà això perquè no t’acaba d’agradar allò que estàs llegint. Te n’adones que tu ja estàs creant, pensant en altres esquemes, en solucions diferents i per tant, ja t’estàs convertint en escriptor. En un determinat moment vaig decidir apostar i vaig escriure una novel·la, però abans ja havia escrit molts textos com exercicis. De fet, em vaig posar a escriure seriosament als trenta-cinc anys.

Has dit que llegies molt, quins gèneres o subgèneres llegies?

Llegia còmics. A la meva època es llegien aquests de Marvel. Ara em fa una mica de vergonya reconèixer-ho perquè tot era un puto disbarat. Després, em vaig  aficionar a llegir novel·les d’Agatha Christie. Ho feia amb una passió terrible. Llavors em vaig convertir en lector, però segurament el llibre més important que em van convertir en lector definitiu i en aspirant a escriptor van ser els contes d’Edgar Allan Poe. Em va despertar emocions que no s’havia que tenia.

“El llibre més important que em van convertir en lector definitiu i en aspirant a escriptor van ser els Contes d’Edgar Allan Poe. Em va despertar emocions que no s’havia que tenia.”

Què necessites a l’hora d’escriure un llibre? 

Temps, és que no hi ha més. De fet, jo no escric més perquè no tinc prou temps. És veritat que els ordinadors van molt bé, però el que realment necessito és temps. Per això deia abans que la feina de professor em permet tenir dos mesos a l’estiu per dedicar-me a l’escriptura.

On acostumes a escriure? Tens algun lloc que et motivi especialment?

Sí, el meu despatx, on m’aïllo del món. A mi em costaria escriure en ambients com els bar, en canvi altres escriptors sí que ho poden fer. Jo necessito pau, tranquil·litat, silenci i concentració. Acostumo a escriure poc abans d’anar a dormir, perquè quan jo estic en un procés creatiu el meu cap està constantment pensant en allò. M’ha passat diverses vegades el fet d’estar a punt d’adormir-me i que de sobte em vingui la idea que necessitava i anar-la a escriure a la llibreta de les idees d’urgència.

Quin és el major repte que t’has plantejat a l’hora d’escriure una novel·la? Has patit bloqueig d’escriptor? En cas que sí, com l’has superat?

No he patit bloquejos per la senzilla raó que em puc permetre deixar d’escriure. Ningú espera els meus llibres, no tinc la urgència de publicar-los i els editors no em pressionen per treure el proper llibre, de manera que puc dir: “ara no em ve de gust,  ara no ho tinc clar”. Això em permet parar i continuar pensant fins tenir-ho clar. Però realment cada novel·la és un repte. Algunes presenten un repte tècnic, altres un repte més conceptual… Segurament el repte més important que m’he plantejat és escriure la meva primera novel·la, per dos motius: en primer lloc per escriure la primera novel·la i atrevir-te a dedicar (4 anys en el meu cas) tant temps sense saber si triunfarà; i en segon lloc per la qüestió lingüística, ja que em vaig proposar escriure-la en català. El català no és la meva llengua materna i jo el vaig estudiar molt limitadament. 

Acostumes a canviar parts importants del teus manuscrits un cop ja acabats d’escriure?

Contínuament. La primera versió de la meva primera novel·la tenia vuitanta  pàgines. Un cop acabada, tenia tres-centes  pàgines aproximadament. Canvio, retoco i modifico constantment. He llençat moltíssims fragments de novel·les a la paperera perquè no m’acabaven d’agradar. Més d’una vegada he escrit una versió i l’he deixat reposar un temps perquè després la pugui llegir com una cosa nova i així descobrir què puc canviar per millorar-la. 

En la teva feina d’escriptor, tens uns hàbits marcats o, pel contrari, esperes que arribi la inspiració?

Quan estic escrivint sí que tinc un horari. Una novel·la no es fa en estonetes perdudes. Per tant, quan estic escrivint, començo a una hora i també procuro acabar a una determinada hora. Abans era diferent, quan era més jove feia “maratons de treball”, però ara ho faig de manera més pausada. Intento escriure cada dia unes quantes hores marcades perquè, si escric molt temps, el meu cap ja no està pel que ha d’estar. M’ordeno el temps, perquè considero que un novel·lista ha de ser una persona molt disciplinada. Una novel·la no s’escriu amb inspiració, requereix moltes hores d’esforç i treball. Si no, no avança.

Escrius molta novel·la policíaca, t’has plantejat o has intentat escriure un altre gènere literari? 

Sí i tant! Les meves primeres novel·les no són policíaques, són més de relacions personals. La novel·la que estic escrivint ara no té res de policíaca. A mi m’agrada provar nous reptes. La resta del món és la meva segona novel·la i és una novel·la curta. Vaig preguntar-me si era capaç d’escriure una novel·la que es desenvolupés tota en un sol espai tancat. I així ho vaig fer. És una història d’un fill i una filla que van en un cotxe. Aconseguir que una novel·la sigui entretinguda, que no faci mandra llegir-la i que sigui estimulant, és un repte tècnic. És més fàcil inventar una història d’aventures on apareixen molts personatges i hi ha molta acció entremig que no pas fer-ne una amb dos personatges dins d’un cotxe.

Hi ha algun gènere que et faci sentir més còmode a l’hora d’escriure? 

La novel·la policíaca és còmoda en el sentit que saps que, si segueixes uns paràmetres determinats, és una novel·la que acostuma a funcionar, a agradar a part  que permet una mirada crítica sobre el món en el que vivim, i això crec que és molt estimulant. Per tant, jo em sento còmode escrivint novel·la policíaca, però també altres tipus de novel·les. No diria que hi tinc una predilecció especial. Per exemple, dues de les novel·les que he escrit, que són novel·les juvenils, han funcionat molt bé i les vaig escriure molt a gust. Hi ha diferents gèneres que em serveixen.

Quant de temps acostumes a trigar en escriure un llibre? Quin és el que menys has trigat a escriure? I el que més? 

No hi ha un temps determinat, perquè sempre depèn de la disponibilitat i no és el mateix escriure un llibre, si el començo a l’estiu i tinc dos mesos per a dedicar amb intensitat, ja que puc deixar tota la història més o menys esbossada i després al llarg de la resta de l’any o del curs el puc anar treballant o el puc anar perfilant. En aquest sentit, probablement el llibre que menys m’ha costat escriure sigui la novel·la Premonicions, que és una novel·la juvenil, en part també perquè el vaig escriure amb un repte de temps concret. Jo el volia acabar per un determinat moment i això em va forçar a escriure’l amb més pressa que altres. El que més, segurament va ser la primera novel·la que, com ja us ho he dit abans,  vaig trigar uns quatre anys ben bons a acabar-la.

De quin llibre et sents més orgullós? Concorda amb el més premiat?  

Bé, això dels premis és una loteria. No concorda. Probablement, un dels llibres del qual jo em sento més orgullós és un llibre de contes que és el que menys s’ha venut de tots, un llibre que es diu Tot el que et vull dir. És un llibre de contes i és un llibre molt personal on s’expliquen moltes coses de les meves emocions perquè els escriptors som mentiders, treballem amb la mentida però sempre estem parlant de nosaltres. És una cosa curiosa, sempre estàs mentint, però sempre estàs parlant de tu. Bé, no és que estiguis parlant de tu sinó que estàs parlant de les teves emocions, del que tu sents, del que tu sentiries si estiguessis en una determinada situació. Sempre estàs treballant sobre les teves emocions i per això hi ha diferents llibres que m’han provocat més interès -potser interès no és la paraula-, m’han provocat més emoció també, a l’hora d’escriure’ls. I segurament aquest que us  dic, Tot el que et vull dir, és un llibre que per a mi és important. Si algun dia algú es molesta en llegir el conjunt de la meva obra, segurament dirà que aquest és un llibre important dins de la meva bibliografia.

“els escriptors som mentiders, mentim, treballem amb la mentida però sempre estem parlant de nosaltres”

Com et vas inspirar per escriure la trama d’aquest llibre? 

És un llibre de contes que no tracten del mateix, però la inspiració de les trames sempre m’arriba dels llocs més desconeguts, més estranys. A vegades són altres llibres que he llegit, que em donen la idea. Altres cops  potser parteix d’una notícia de diari que em toca per algun motiu en especial. Des d’aquest punt de vista la literatura serveix per això, per  veure la realitat amb pausa, intentant establir criteris racionals i per  mirar el món amb tranquilitat.

Com construeixes els teus personatges? 

Això és la feina més difícil que té un novel·lista i també la més agraïda perquè es tracta de crear personatges que siguin versemblants, que la gent se’ls pugui creure, però a l’hora que tinguin un punt d’excepcionalitat com per a fer-los prou interessants. És a dir, si tu expliques la vida d’un oficinista i no li poses algun tipus de “salsa”, el lector se t’acaba morint d’avorriment a la pàgina vint-i-cinc. Per tant has de buscar un equilibri entre versemblança i excepcionalitat. En aquest sentit perfilar un personatge, jo crec, és la clau de qualsevol novel·la, segurament més que la trama.

Estem molt acostumbrats a això, a les novel·les policíaques, en les quals és molt important  allò que passa i cap a on va la història -és a dir, tot el que seria el sentit de la trama- però si això no està en mans d’algun personatge interessant acaben sent novel·les intranscendents. De fet, bona part de la literatura policíaca que s’escriu actualment té un problema i és que treballa sempre sobre arquetips de personatges que sempre són els mateixos.  Això és un problema per mi perquè des del meu punt de vista se’m fan molt poc interessants.

Els personatges dels teus llibres solen ser autobiogràfics o tenen part autobiogràfica? 

Tots els personatges que jo escric surten de mi, per tant són una part de mi. Fins i tot el més dolent, el psicòpata que puc retratar -que jo no he escrit cap llibre sobre cap psicòpata- però, si ho fes, doncs aquest seria jo. Vull dir, en el cas de jo convertir-me en un psicòpata, com seria? Donc seria aquesta reflexió la que faria, em definiria a mi en aquest paper. Qualsevol personatge que tu crees és, d’alguna manera, tu mateix. Sí que és cert que hi ha personatges als que agafes molt de carinyo. Si algun dia escriviu un llibre, suposo que us passarà, que hi haurà personatges que us cauran bé i personatges que no, en part per afinitats i per fòbies. Hi ha personatges que trobes encantadors, noies de les que t’enamores, històries de paper que et sedueixen; i en canvi hi ha personatges que els pelaries, els mataries.

A quin dels teus personatges t’assembles més?

Ufff…. És una pregunta difícil, però és molt probable que sigui el protagonista de la meva primera novel·la. Segurament, quan un escriu una primera novel·la, per inseguretat, intenta utilitzar aquells sentiments, aquelles sensacions que sent més properes. Per tant, el protagonista de la meva primera novel·la, no soc jo en absolut, però té moltes coses meves. Fins i tot, té molts records meus perquè és una història ambientada en un barri de Lleida, el barri de Balàfia, que és on jo vaig viure de petitet i les coses que fèiem de petits les explica aquell personatge. Per tant, és un personatge bastant proper a mi en moltes coses.

Si poguessis ser un dels teus personatges, quin series?

No se m’havia acudit mai pensar-ho. Probablement, la protagonista de Projecte de felicitat. És un personatge femení amb una història apassionant i, sobretot, que acaba de manera molt optimista. És una novel·la ambientada a Lleida que parla parcialment de la Guerra Civil a Lleida i té una protagonista que es dedica a fer reportatges cinematogràfics. És un personatge que ha tingut una vida conflictiva, però, sobretot, és una aposta de felicitat cap al futur. Per tant, és un personatge molt optimista.

Actualment, estàs preparant una altra novel·la? 

Sí, estic en una fase molt avançada ja d’una novel·la que està ambientada en el Delta de l’Ebre on vaig passar un any vivint i treballant. És la primera vegada que escric una novel·la ambientada en un lloc que no és Lleida.

Quins consells donaries a algú que vol ser escriptor o a un nou escriptor?

Sobretot que ha de saber on es posa. Jo, quan vaig començar, no sabia on em ficava. Ho vaig fer per pura necessitat i he estat escriptor perquè em surt de dins, però si hagués de valorar l’esforç que suposa amb el rendiment que en treus, millor ser qualsevol altra cosa. No sé perquè jo sóc això i no soc altres coses, per tant, no et puc dir… Però, la quantitat d’esforç que requereix escriure una novel·la, pulir-la, buscar-li els defectes, seleccionar el vocabulari… perque després l’acosegueixis publicar… no és fàcil. Sovint un “ressenyista”,  es mira la teva novel·la el cap de setmana, la fulleja ràpidament i diu “no està malament”  i resulta que la teva novel·la s’està als prestatges de les llibreries durant un mes i mig i després desapareix… És tremendament ingrat. Això t’ho dic jo, que he tingut la sort de  guanyar molts premis, que tinc un cert nom i que no em van malament les coses, però en la major part dels casos és tremendament decebedor perquè, després de l’esforç, el rendiment que en treus és molt poc. És veritat que a alguns els  va molt bé, o que venen molts llibres o reben molt reconeixement, però és quasi una loteria i li toca a molt poca gent. La majoria de la gent que escriu un llibre, en treu una sensació bastant decebedora, pel que jo comento sempre amb els meus companys i companyes de professió.

“un ha de saber on s’hi fica. I jo, quan vaig començar, no sabia on em ficava. Ho vaig fer per pura necessitat i he estat escriptor perquè em surt de dins”

Mort súbita:

Com ens ha demostrat l’Emili mitjançant les seves meravelloses respostes, la seva passió és l’escriptura però, quin són els seus gustos més enllà d’això? En fareu un tastet amb aquestes preguntes mortals que l’entrevistat ha hagut de respondre en un minut.

Color preferit?

Segurament el verd. No sóc amant de l’estètica, no me’n preocupo gaire.

Lectura que recomanaries?

Els contes d’Edgar Allan Poe

Lectura actual?

Fills del febrer, d’Alan Parks

Plat que millor fas?

Carpaccio de gamba

Què portaries a una illa deserta?

Llibres

Amb qui aniries a l’illa deserta?

Amb la meva dona

Viatge somiat?

Nova York

Actor/actriu preferit?

Jeff Bridges

Pel·lícula que recomanaries?

El tercer home

Quin personatge fictici t’agradaria conèixer?

El Quixot

Authors

, , ,
close

El més recent