Font: Pixabay
Font: Pixabay
/

Edna Camargo: “Vaig emigrar en busca de la felicitat”

Fet per: Claudia Sebeika, Ainhoa Lapera, Emma Fernández i Maria Eduarda Camargo

La immigració és un acte que sempre ha estat present en la vida de moltes persones. Des de fa segles les persones emigren tant per motius de guerra, malestar al seu país, busca de benestar per les pròximes generacions, entre altres casos. Emigrar es pot fer de diverses maneres: moltes persones ho fan de manera fàcil i senzilla, però moltes altres necessiten fer-ho de manera il·legal.

Tot el procés d’immigració té un efecte tant en l’immigrant com en els seus familiars. Per això, hem decidit fer una entrevista a una immigrant procedent del Brasil que actualment resideix als Estats Units, Edna Camargo, tieta d’una de les autores d’aquest mateix article.

  • Vostè va emigrar des del seu país fins als Estats Units. Quins van ser els motius que van fer que prengués aquesta decisió?

Els meus fills. Eren molt petits i en aquell moment on jo vivia no estàvem bé econòmicament i era molt difícil trobar feina. Un conegut em va comentar sobre la immigració d’un grup de persones per la frontera de Mèxic i sabia que aquella era l’oportunitat de crear un futur millor pels meus fills.

  • Què és el que més li cridava l’atenció d’EEUU per triar-lo com a destí? Quines expectatives tenia vostè d’aquest país?

Sempre deien que aquest era el país en el qual els somnis es feien realitat, el “futur” li dèiem a Brasil. Anava en busca de la felicitat amb l’esperança de què, en arribar allà, tot seria més fàcil després del llarg viatge, però no va ser així.

  • Va ser dur per vostè i la seva família abandonar el país per anar als Estats Units?

Sí, vaig deixar endarrere els meus dos fills petits, a la meva mare i als meus nou germans. Sobretot, va ser molt dur acomiadar-me de la meva germana Edleusa i atorgar-li la responsabilitat de cuidar dels meus fills com si fossin els seus propis.

  • Com va ser de complicat travessar la frontera?

Bé, vam arribar fins a Mèxic molt bé des de Brasil, però des d’allà les coses es van anar complicant. Vam estar quinze dies caminant i les nits es feien dures, pensant en el futur i el passat que vam deixar darrere. Però finalment després de tant cansament i molts intents, vam poder travessar la frontera. 

  • Què podria destacar o què va ser el que li va marcar més durant el viatge per arribar als EEUU?

Sincerament, crec que mai em podré treure del cap la quantitat de gent que per qüestions personals, psicològiques o econòmiques van quedar enrere. No hi havia formalitats, preferíem no tenir-ne, així que només sabíem els noms, el destí i el perquè de la immigració. Tot i anar caminant durant quinze dies, de vegades fèiem autoestop i alguns camions grans ens portaven uns quilòmetres. Alguns no hi cabien i d’altres no van sobreviure a la gana o la por els va vèncer i els vam haver de deixar endarrere.

  • Quines pors o temors tenia vostè respecte al viatge? 

No arribar al meu destí, falta d’alimentació, la deportació al meu país, presenciar abusos tant sexuals com psicològics ja que no tothom sempre estava disposat a ajudar sense obtenir-ne res a canvi.

  • Com va ser l’acolliment i quant va costar-vos acostumar-vos a la nova cultura, llengua i, en general, al país?

En quant vaig posar un peu als Estats Units va ser un moment d’eufòria, felicitat, però també de tristesa. Moltes emocions de cop. Clar, jo no sabia parlar gens d’anglès, però molts brasilers em van donar un cop de mà i al cap d’un temps em van matricular a una escola de llengües i em van donar un lloc de feina al Dunkin’ Donuts. Tot i tenir una base sòlida, era dur deixar tot darrere i fer front a persones racistes i xenòfobes.

  • Vau patir algun tipus de discriminació ètnica?

És clar. Sempre hi ha algú que s’acaba adonant que no pertanys al seu país i t’ho deixen ben clar amb mirades i paraules de rebuig. Encara sort que sóc rossa i vaig poder passar desapercebuda a menys que parlés, perquè el meu accent era molt fort i era notori que no tenia nacionalitat estatunidenca.

  • Què és el que més troba a faltar del seu país natal? I el que menys?

Trobo a faltar molt el menjar, els costums, l’alegria, la família i els meus fills que es van quedar a Brasil però en millors condicions que les meves. No trobo a faltar gens la pobresa, les crisis econòmiques, els robatoris consecutius i la inseguretat del meus país d’origen.

  • Posem-nos en una situació hipotètica: Si hagués sabut tot el que li esperava a l’altra banda de la frontera, amb tot i això, ho hagués fet?

És clar que sí. Tot i que els primers anys foren molt durs, després vaig obtenir una feina estable, em vaig enamorar i casar, vaig obtenir la nacionalitat estatunidenca i visito els meus fills de tant en tant i sé que a Brasil estan molt bé.

  • Si hagués pogut escollir qualsevol altre destí, independentment del cost o distància, quins ocuparien els primers llocs?

Sempre m’han interessat els països europeus. M’agradaria haver viscut a Anglaterra, Portugal i Espanya, ja que hi tinc a la meva germana i la meva neboda. També, tinc un gran interès pel Canadà, tot i que en aquella època no m’ho vaig plantejar.

Redactors Juniors

, , ,
close